Carlos Domingo junta cases en l'ECA per a sotmetre la civilització a debat

Des del moment en què tracem un cercle en la terra, ja siga per a construir una a reixa, una tanca o per a alçar una simple cabanya, ja estem establint una fractura amb la naturalesa. Aqueixa divisió, que va servir als grups humans per a ajuntar-se, va propiciar al seu torn la formació de la ‘polis’ grega. Així explica Carlos Domingo el que constitueix el germen de la seua exposició ‘Juntar las casas’, que des d'aquest dimarts 14 de febrer podrà veure's en l'Espai d’Art Contemporani ‘El Castell’ de Riba-roja de Túria.

Mitjançant una sèrie de dibuixos, escultures, fotografies i xicotets objectes -reunits sobre una maqueta per a mostrar l'embrió del conjunt expositiu-, Domingo va donant bon compte de tot allò que ens separa de la naturalesa, al mateix temps que exhibeix amb subtilesa les seues concomitàncies. De manera que el seu treball es pot dir que es mou en l'estreta franja on l'humà, l'animal i el vegetal marquen les seues diferències, mentre propicien misterioses trobades.

“Qui no ha jugat a construir cases amb coses o fer coses amb cases?”, es pregunta José Luis Clemente, comissari de l'exposició, per a parlar de l'obra que Carlos Domingo mostra en l'ECA de Riba-roja. Un joc que, no obstant això, l'artista es pren molt de debò per a, “des de l'inici del dubte”, obrir “un ampli ventall de treballs que funcionen com a plaques tectòniques, de manera que unes obres sustenten a unes altres creant un teixit referencial que remet de manera constant en construir, en ajuntar”, afig el comissari.

D'aquesta manera, Domingo estableix al seu torn connexions entre el fons i la forma; entre l'acte civilitzatori de posar-li límit a l'abrupta naturalesa, mitjançant aqueix alçament de tanques i estacades que ens protegeixen de la seua invasiva energia tel·lúrica -encara que, ja l'estem veient en el terratrémol de Turquia i Síria, sempre resulte precari-, i el propi acte constructiu.

“El meu treball és fonamentalment dibuixístic -amb eixa empremta del carbonet i del grafit-, però sense elaboració de la taca, ni l'expressivitat de la pinzellada, encara que ara introduïsc el color com a element simbòlic”, assenyala l'artista. Color –“que no pintura”, precisa-, per a subratllar eixe caràcter, diríem “litúrgic”, que aflora en la seua obra, partint de la creació amb objectes aparentment anodins fins a aconseguir un inusitat misteri.

Basta contemplar, per exemple, les gorres que salten a la vista en una de les parets de l'ECA; gorres que, segons apunta Domingo, tenen a veure amb la protecció associada al portador d'aquestes, però també amb el control. L'artista juga, de nou, amb termes oposats (cultura-naturalesa, ordre-desordre, protecció-desprotecció, civilització-barbàrie), perquè l'espectador es veja interpel·lat en eixos jocs associatius, de manera que establisca els seus propis.

“Les seues obres canvien les regles del mirar i juguen a establir dubtes en l'ordre de les coses. Tenen a veure amb l'inesperat i canviant, amb el buit, tant com amb el desbordant, amb allò que no té un arrelament i es manifesta de manera fluida i, per tant, desviada”, destaca Clemente. Així, uns simples terrossos de sucre apilats poden simular una estacada, o uns motles de magdalena, diversos refugis.

D'aquesta manera, podríem entendre l'obra de Carlos Domingo com una producció encaminada a fer-nos “perdre de vista el pla de la immanència -allò que ens subjectaria a les coses en un nivell horitzontal- per a elevar-nos al pla del transcendent -el pla vertical en el qual no hi hauria possibilitat de posar límits a les coses-“, conclou el comissari.